Exisitiriem si estiguéssim inanimats?

L'humanitat i el pensament filosòfic del moment sempre ha intentat resoldre preguntes amb relació a la vida, la mort, l'univers, i l'ànima. Una de les preguntes que em pareix més interessant connectada a un d'aquests quatre temes, és en que és l'ànima. Què ens diferencia de un èsser inanimat, que segons nosaltres, no té ànima? Aristòtil ja es va plantejar aquesta qüestió fa mils d'anys i féu una divisió en tres tipus d'ànimes. Després de reflexionar-ho dubt que hi hagi divisió. De fet, dubt que hi hagi ànima. Perque realment, què és l'ànima? Allò que ens diferencia d'una pedra? Potser el que ens dóna la capacitat de somiar, de lluitar, d'estimar? L'ànima la definiria com allò que ens permet ser. Que ens permet ser i tot allò que desencadena. Perque tot canvia, i el que queda, és l'ànima, el més profund de totes les coses. L'ànima és present en aquesta cadira que estàs asseguda o assegut. En aquell canariet que té la veïna, però també en la seva gàbia. En els teus calçons. En mi. I en tu. Amb l'imatge que he utilitzat, he provat d'explicar fora paraules avon es troba l'ànima. Exacte, enlloc. Per això puc posar la foto que vulgui, perque cap l'interpretarà, i, alhora, ho faran totes. Perque una imatge tan banal hi està tan relacionada com tu. Perque el simple fet que la puguis veure implica, per a mi, que la foto tengui una ànima com la teva. És allò que ens permet ser alguna cosa, que permet existir; allò que manté units els àtoms i crea formes amb ells. L'ànima, allò que a nosaltres, els humans, ens permet recordar, que per mi és l'arma més poderosa. Citant a Eduardo Galeano : "Recordar, del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón." J. Dols