He
triat aquesta imatge perquè si el destí és la força que ens du cap a un
final obligat, llavors, som simples titelles d’algun tipus de
divinitat, però creure en el destí és l’excusa perfecte per els que no
han intentat amb prou ànims recórrer el seu propi camí.
El sender totalment delimitat representa
el que tots aquells amb el típic pensament comú, inconscientment,
esperen de tu, i el noi que camina sobre la barrera ve a ser la
llibertat del que realment ens pot satisfer, la decisió pròpia, no el
que ens marquen els demés, l'opció que no ens solem plantejar i és
totalment valida.
Per
tant, el que vull expressar amb la fotografia és que malgrat el destí
estigui predeterminat, hem de tenir el suficient control sobre la nostra
existència i el valor com per desfer-nos del convencionalismes i
construir amb la vida el que vulguem i viure-la de
la forma que ens faci sentir més realitzats, encara que pugui semblar
fins i tot absurd per a la majoria adormissada i conformista que és la
societat.
Rutas salvajes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada