La primera raó que ens fa discernir l'existència de la bellesa és la suposada existència de la lletjor.
Llavors la principal discussió que es planteja és si analitzem la bellesa de forma objectiva (on la bellesa és inherent) o subjectiva (on la bellesa depèn de la percepció del subjecte). És objectiva quan hi ha patrons a l'hora d'entendre la bellesa. Els patrons són el que s'entenen per canons, des del punt de vista físic. Exemples són l’harmonia, la proporció i l’ordre,. D’aquesta forma, amb aquests patrons, es pot saber si es té o no una bellesa inherent. Però quan no imposam cap patró o cànon a l'hora de percebre la bellesa, es tractaria d'una experiència completament subjectiva. Ja que és dictaminada des de la idea i patrons de bellesa d'aquest individu, sense ser vulnerats pels cànons establerts. Aquesta percepció de la bellesa tan pura és molt difícil que existesqui, a causa de tots els canons de bellesa que consumim, de forma subliminal o directa, i recollim en l'imaginari col·lectiu. Però tenim una versió col·loquial de la bellesa subjectiva que evidenciem quan diem que cadascú percep la bellesa de formes diferents: el que és bell per tu no té perquè ser ho per jo. Fins i tot la bellesa també pot ser compresa com un element transcendental allunyat dels sentits. De manera que la bellesa seria captada per la nostra sensibilitat.
Crec que encara que s'entengui i percebi la bellesa de diferents formes, aquesta sempre causa la mateixa sensació en tots nosaltres: la de produir un plaer immediat en ser percebuda, un plaer desinteressat i lliure, que ens indica que estem percebent bellesa (sigui com sigui la forma en que la entenem o percebem). És la raó de la bellesa.
Δάφνη
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada