Tots els caps de setmana passejo al meu gos pel parc que està just davant de la meva casa, i des de fa tres anys he observat que gairebé sempre sol estar la mateixa gent, aquesta senyora major, de més de vuitanta anys asseguda al seu banc, perquè ja el s’ha fet seu amb el cap baix i sola. Moltes vegades m'he preguntat si aquesta dona té família o amics amb qui poder compartir les coses meravelloses que té la vida, o potser ella pensa que amb la seva edat ja no hi ha té res que compartir, potser els altres pensem que ella ja no té res que oferir-nos, en qualsevol cas si això és així, crec que ambdues parts estan equivocades. Jo tinc molt bons records de la meva besàvia. Ella va ser la que em va ensenyar a jugar a cartes, la que em deia que no xuclés la sopa perquè era una falta d'educació, malgrat ella ho feia. A mi em feia gràcia. La que em deia que era la nena més hermosa del món perquè ella em veia així, i jo llavors li agraïa donant-li molts de petons. Ara la història es repeteix amb les meves àvies, aquestes meravelloses dones que m'han cuidat i volgut des de petita com si fossin una mare i a les quals sempre els hi estaré agraïda, tant per la felicitat que em donen com la que jo els hi don a elles.
Si nosaltres posem de la nostra part i els que ens envolten també, evitarem sentir-nos sols o abandonats.
1 comentari:
Tots els caps de setmana passejo al meu gos pel parc que està just davant de la meva casa, i des de fa tres anys he observat que gairebé sempre sol estar la mateixa gent, aquesta senyora major, de més de vuitanta anys asseguda al seu banc, perquè ja el s’ha fet seu amb el cap baix i sola. Moltes vegades m'he preguntat si aquesta dona té família o amics amb qui poder compartir les coses meravelloses que té la vida, o potser ella pensa que amb la seva edat ja no hi ha té res que compartir, potser els altres pensem que ella ja no té res que oferir-nos, en qualsevol cas si això és així, crec que ambdues parts estan equivocades. Jo tinc molt bons records de la meva besàvia. Ella va ser la que em va ensenyar a jugar a cartes, la que em deia que no xuclés la sopa perquè era una falta d'educació, malgrat ella ho feia. A mi em feia gràcia. La que em deia que era la nena més hermosa del món perquè ella em veia així, i jo llavors li agraïa donant-li molts de petons. Ara la història es repeteix amb les meves àvies, aquestes meravelloses dones que m'han cuidat i volgut des de petita com si fossin una mare i a les quals sempre els hi estaré agraïda, tant per la felicitat que em donen com la que jo els hi don a elles.
Si nosaltres posem de la nostra part i els que ens envolten també, evitarem sentir-nos sols o abandonats.
Publica un comentari a l'entrada