Quan intent definir l'infinit la intuïció em diu que parlem d'una quantitat immensa, màxima, i non'hi pot haver una altra major o, d'altra banda, d'una quantitat molt petita, mínima, a la qual no podem restar una altra quantitat, ja que no n'hi pot haver una altra menor. La contradicció és evident en adonar-nos que a qualsevol quantitat sempre podrem sumar i afegir una altra, positiva o negativa. És a dir, quan parlem d'infinit no ens referim a una quantitat, l'infinit ha de ser alguna cosa diferent d'una quantitat. Per exemple, quina és la distància mínima entre dos punts abans de tocar-se? En imaginar-ho ens adonem que per molt petita que sigui aquesta distància podrem dividir-la sempre entre una altra i mai arribarien a tocar-se. En canvi físicament sí que podem ajuntar dos objectes. Aquest exemple es podria justificar diferenciant el món de les idees del món material, on l'infinit és possible només en el primer.
Com veiem és un concepte molt difícil d'intuir i molts filòsofs han tractat de definir-ho: uns ho vinculen a l'eternitat i a Déu, altres a l'absència de buit ... La definició que trobem al diccionari és "que no té ni pot tenir fi ni terme", l'infinit és un concepte abstracte, és per això que no podem arribar a entendre realment que és, així que ens conformem amb aquesta definició, ja que és molt frustrant intentar desenvolupar una altra.
Sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada